DOCUMENT SOBRE L'US DE LES LLENGUES
OFICIALS DE CATALUNYA
Els simptomes
d’intranquil·litat amb què una part de la nostra societat ha acollit l’anunci
del contingut d’una llei sobre l’us de les llengües oficials de Catalunya posen
de manifest la dificultat per legislar en aquesta delicada matèria. En els darrers anys,
i des de posicions molt diverses, s’ha reconegut que el conjunt de la societat
catalana ha realitzat un notable exercici de convivència civil. Cal destacar i valorar
especialment l’actitud oberta i tolerant de molts ciutadans a qui els canvis
lingüistics els ha supusat un notable esforç d’adaptació.
Els signants d’aquest document creiem
que aquesta convivència no s’huria de posar mai en perill per una acció dels poders
públics que podría crear problemas allà on no n’hi ha. El dret d’un ciutadà
a utilitzar una de les dues llengües oficials té com a límit el dret d’un altre
ciutadá a utilitzar, també, l’altra llengua oficial. Només una legislació, i una
aplicació de la llei, que faci compatible l’exercici en igualtat dels drets de tots
podrá donar lloc a una societea autènticament basada en els valors de llibertat,
justicia i pluralisme, que són el fonament de tota convivència democràtica.
Han estat molts els canvis que, en el
terreny liingüístic, s’han produït en la nostra societat des de l’aprovació
de la llei vigent. Aquesta tenia com a finalitat principal garantir l’ús oficial del
català i el castellà per tal d’assegurar especialment els drets lingüístics dels
ciutadans catalanoparlants, drets inexistents en el règim anterior. Es tractava, per
tant, de crear les condicions i desenvolupar els mecanismes adequats per passar a una
situació de plena normalitat després d’un periode de greu excepcionalitat. Avui es
pot dir que la situació d’excepcionalitat ha estat superada i el catalá ha entrat
en una fase de normalitat.
Aquest document, subscrit per un grup de
ciutadans de Catalunya preocupats per aquesta problemàtica i adreçat al Govern de la
Generalitat, als grups parlamentaris i, més en general, a l’opinió pública
catalana, pretén, senzilament, assenyalar els pressupòsits i els principis que, al
nostre entende, han de configurar una legislació democràtica en aquest àmbit, aixi com
també la seva interpretació i aplicació.
Pressupòsits bàsics
Catalunya constitueix una comunitat de
ciutadans que, per raons històriques diverses, es socialment bilingüe. En una correcta
aplicació del principi d’igualtat, ningú ha de ser discriminat per raó de la
llengua: ni en la seva relació amb les institucions polítiques i administratives ni en
la seva vida social i laboral.
Segons l’Estatut, el català és la
llengua pròpia de Catalunya. Això significa que la societat catalana té en la llengua
catalana un element que la identifica, l’especifica culturalment i la diferencia
d’altres comunitats. El text estatutari exclou, però, que el castellà sigui una
llengua impropia o juridicament subalterna respecte a la llengua catalana, ja que això
seria discriminatori per a moltissims catalans. La llengua castellana és la llengua
materna i d’identiat cultural d’una part substantiva del poble catalá, i el seu
ús és, òbviament, normal. La realitat cultural i la norma estatutària no poden diferir
quan es qualifica el català com a llengua pròpia de Catalunya : "pròpia"
no vol dir "única" ni "preferent" cosa que constituiria una evident
discriminació -sino llengua "diferenciadora" i "específica".
La finalitat primordial de qualsevol nova
llei ha de ser que tots i cadescun del ciutadans catalans puguin tenir plena capacitat i
igual facilitat per expressar-se correctament en les dues llengües. Tanmateix, la
consecució d’aquesta finalitat no pot considerar-se com un objectiu que es pugui
assolir de manera immediata, sinó que requereix un termini suficient per tal que les
persones de diferents orígens i classes socials -en especial, per tot allò que afecta
als sector socials més marginats- puguin arribar a quest coneixement de les dues
llengües en un clima social sense crispacions i sense discriminacions de cap mena.
Imprimir el ritme adequat i trobar els instruments precisos per arribar a aquest objectiu
es l’element clau d’una adequada política lingüistica.
Aquesta realitat bilingüe s’ha de
projectar, també als poders públics, és a dir, a les institucions polítiques i
administratives que són producte de la volutad dels ciutadans expressada
democràticament. Aquestes institucions han d’utilitzar de forma igual ambdues
llengües oficials i han d’atendre els ciutadans també en les dues llengües, énica
manera de no tractar discriminatòriament una part important de la població catalana.
En les relacions entre particulars en la
vida laboral i econòmica, els poders públics no tenen legitimitat per obligar a usar una
o altra llengua.
La producció cultural en llengua catalana
ha de ser objecte d’una protecció específica per part dels poders públics, tant
estatals com autonòmics i locals. Les mesures que es prenguin en aquesta direcció no han
de afectar el principide llibertad d’us de les llengues si no que hauran de ser
mesures de foment, necessàries per tal que tots els ciutadans puguin accedir als béns
culturals en igualtat de condicions.
Així mateix, el Parlament de Catalunya ha
de prendre les iniciatives legislatives pertinents per promoure que les lleis estatals i
les institucions generals de l’Estat respectin la pluralitat lingüística a Espanya
i, més concretament, a Catalunya, instant a la modificació o derogació de les normes
que la vulneran
Principis configuradors
Parint d’aquests supòsits, tota
política lingüística s’ha de vertebrar d’acord amb els següents
principis :
Tot ciutadà de Catalunya té dret a usar
lliurament qualsavol de les dues llengues, tant en les sevas relacions amb particulars com
en les seves relacions amb les institucions politiques i amb l’Administració
pública.
El deure de conèixer les dues llengues
oficials és farà efectiu de forma progressiva i els nivells exigibles seran
proporcionals a la formació lingüística rebuda per cada un dels ciutadans.
Les institucions polítiques i les
administracions públiques amb seu a Catalunya estan obligades a tendre els ciutadans, amb
igualtat de condicions, en les dues llengües oficials, i no és legítim considerar com a
pròpia d’aquestes institucions i administracions públiques només una de les dues
llengües.
Les relacions entre particulars estan
regidas pel principi d’autonomia individual de les parts i, en conseqüència,
s’hi ha d’aplicar el principi de lliure ús de les llengues. Els poders públics
només hi poden incidir, si és el cas, per mitjà de mesures de foment.
L’objectiu de tots els centres
d’ensenyament, públics i privats, pel que fa a la llengua, ha de ser que els
alumnes, al final dels estudis obligatoris, utilitzen normalment i correctament tant el
català com el castellà. Amb aquesta finalitat, tant una com l’altra seran llengües
vehiculars al llarg de tots el cicles de l’ensenyament obligatori. La proporció
entre una i l’altra llengua serà similar, però podria variar en funció de
l’entorn lingüístic i cultural de cada centre escolar. En cap cas els alumnes seran
separats, a l’escola o als instituts, per raó de llengua.
L’accés a la funció pública
s’ha de fer en igualtat de condicions i, per tant, amb independéncia de la llengua
materna de l’aspirant. En l’assignació de llocs de treball, l’exigència
del coneixement de les llengües serà proporcional a les necessitats de la funció que es
desenvolupa.
Sotmetem aquest document a la consideració
de la societat catalana, amb l’afany de contribuir a un debat obert i democràtic
sobre aquesta matèria : un debat que creiem que és especialment necessari a la
Catalunya actual.
Abril 1997
. |
