Aquest document no té per objecte criticar l’actual Govern de CiU per desacords amb aspectes sectorials de la seva actuació pública, com fóra el cas de la regressió que deriva de les actuals polítiques de benestar social (ensenyament, sanitat, treball), la insuficient inversió en infraestructures, la ineficàcia de la gestió administrativa o l’augment incessant del dèficit financer. Més enllà d’aquestes i altres crítiques, que serien del tot justificades, volem centrar l’atenció en elements més estructurals i de fons, en certa manera previs a l’acció política, que condueixen a la societat catalana cap un model que no es correspon ni amb el que majoritàriament es desitjava als inicis de la nostra democràcia ni amb el que posen de manifest diverses expressions lliures i públiques de molts catalans d’avui.

Darrerament, sectors molt significatius de Catalunya han començat a discrepar en veu alta sobre el model de país que s’està construint. Les discrepàncies públiques sobre certs principis fins avui inqüestionables, pel fet de considerar-se quasi bé com a sagrats, apunten cap a la necessitat d’ un debat obert per revisar el model. Aquest document vol ser una contribució al debat. D’una banda, pretén fer reflexionar sobre els aspectes més negatius de l’actual política nacionalista; de l’altra, pretén també establir uns principis alternatius sobre els quals fonamentar una Catalunya basada en ciutadans autènticament lliures i en institucions polítiques realment democràtiques.

L’origen immediat de la Catalunya actual el trobem en el pacte social i polític al qual van arribar, en els darrers anys del franquisme i en l’ època de la transició, els ciutadans representats per la majoria de les forces democràtiques, i que es va expressar políticament en la Constitució i l’Estatut. D’acord amb aquest pacte, Catalunya, entesa com el conjunt de ciutadans que formen una específica realitat social i cultural, havia d’estar dotada d’unes institucions pròpies, dins del marc constitucional de l’Estat espanyol, per tal de gaudir d’ un ampli autogovern, garantir el lliure ús de les dues llengües utilitzades pels ciutadans catalans i protegir el patrimoni cultural, tot respectant la pluralitat existent a la societat.

1r. Els ciutadans de Catalunya es divideixen en dues categories: catalanistes i espanyolistes.

No es reconeix la pluralitat cultural catalana. Les institucions autonòmiques - conculcant el principi constitucional d’igualtat - no donen el mateix tracte a les manifestacions de les diverses cultures, i atorguen una desproporcionada preferència - en moltes ocasions, l’ exclusivitat - a les que responen als postulats del nacionalisme català. Un cas significatiu, d’aquest poc respecte per la igualtat i el pluralisme, és el de les ajudes de la Generalitat per realitzar activitats culturals que la ideologia nacionalista no considera com a pròpies; en aquest cas, les subvencions son assignades, en virtut d’una orientació paternalista i xenòfoba, des del Departament de Benestar Social i no, com seria pertinent, des del Departament de Cultura.

3r. El català és l’única llengua pròpia de Catalunya.

De manera reiterada, s’invoca la necessitat d’arribar a un ambigu i imprecís ideal d’independència, sent l’Estatut i les institucions actuals simples instruments de caràcter transitori cap a una definitiva, per bé que mai clarament explicitada, sobirania de Catalunya. Ja que Catalunya no constitueix l’ Estat independent que, segons el punt de vista nacionalista, de dret li pertocaria, les institucions autonòmiques han d’actuar com si fossin els òrgans d’aquest Estat imaginari: el desig de tenir un Estat propi es sublima, així, en el terreny simbòlic. En aquest context, s’estableix una constant comparació amb les altres comunitats autònomes, exigint per a Catalunya un injustificat tracte de privilegi respecte a la resta d’Espanya, cosa que provoca una creixent sensació d’insolidaritat dels catalans respecte dels altres ciutadans espanyols. Més encara, la permanent tensió creada pel nacionalisme és aliena als interessos quotidians dels ciutadans de Catalunya.

Davant d’ aquesta situació, creiem que cal un model de societat i de comunitat política que es vertebri sobre quatre eixos fonamentals.

1r. Ciutadania

En un Estat democràtic de Dret, el ciutadà és el subjecte de la vida política. Com a tal ciutadà gaudeix d’igualtat de drets i deures, i participa, a través d’una diversitat de canals, en l’Estat i en la societat, per tal de sentir-se autoobligat per les lleis democràtiques. Ni la història, ni la llengua, ni el territori, ni la cultura, ni la ètnia, no poden ser transformats en subjectes socials, que limitarien la llibertat dels ciutadans i els convertirien en objectes subordinats. Al contrari, són els ciutadans, únics sobirans, els que han de decidir quina ha de ser l’organització social, cultural i política que lliurement escullin.

La ideologia nacionalista és democràticament legítima com opció personal i social. És una exigència democràtica de l’ordenament constitucional vigent protegir la llibertat d’idees i creences dels individus i la pluralitat de partits i d’associacions amb ideologies diferents. No és legítim, però, convertir el nacionalisme en la ideologia oficial d’un país i d’unes institucions polítiques. Per tant, en una societat plural com és la nostra, no pot existir en cap matèria una única ideologia, creença, partit o associació.

D’altra banda, si bé els sentiments de pertinença a un grup social, cultural o ideològic són també, com és obvi, legítims, no ho és condicionar en nom seu l’actuació dels poders públics i introduir desigualtats en els drets dels ciutadans. Cal, en conseqüencia, crear iguals condicions per tal que totes les persones puguin integrar-se als grups socials, culturals i ideològics que escullin lliurement. Només així, més enllà de la Catalunya culturalment homogènia que pretén el nacionalisme, podrà expressar-se la Catalunya plural i canviant, la Catalunya realment existent. Sense l’obsessió per unes arrels comunes i un destí unitari, la cultura catalana oficial serà, finalment, allò que sempre ha estat la cultura catalana real: el conjunt de fets culturals produïts a Catalunya.

3r. Bilingüisme

La política sobre la llengua ha de ser l’expressió de la realitat lingüística existent a una societat determinada. Aquest és el primer principi de tota política lingüística. L’Estatut de Catalunya, quan reconeix el català i el castellà com a llengües oficials, no fa res més que ser coherent amb aquest principi. En efecte, la societat catalana és socialment bilingüe, i això vol dir que les dues llengües oficials són utilitzades com a instruments habituals de comunicació dels ciutadans de Catalunya.

El segon principi de la política lingüística és el de lliure opció de llengua, segons el qual cada individu té total llibertat per decidir quina llengua vol utilitzar en les seves relacions amb els altres individus i amb els poders públics.

El tercer gran principi estableix que tota llengua minoritària - i el català, óbviament, ho és - ha de rebre un tracte especial, consistent en mesures de protecció i foment de les seves expressions culturals. El límit d’aquestes mesures ha de ser, però, el dret a la lliure opció lingüística dels individus. En el cas de Catalunya, el que s’ha de protegir molt especialment és el bilingüisme, l’autèntic fet diferencial del nostre país.

4t. Federalisme

El federalisme defensa que el poder de l’Estat es reparteixi de forma plural entre les institucions centrals, els territoris federats (estats, länder, regions, comunitats autònomes) i els ens locals (municipis, comarques, comtats, províncies). Més enllà d’ independentismes i sobiranismes que pretenen repetir a escala reduïda un passat protagonitzat pels Estats centralistes nacionals, l’Estat federal, gràcies a la distribució territorial de l’ús del poder polític, realitza millor la igualtat jurídica de tots els territoris, garanteix una més gran participació popular en l’exercici del poder polític i procura un control democràtic més directe de tots els poders.